Miquel Setó, 33 anys. Director i fundador d’Efímer.

En Miquel porta tota la seva vida experimentant teatre i creant bèsties majúscules que emocionen petits i grans. Dirigeix Efímer, una empresa que és molt més que una companyia de teatre. Potser part de la seva màgia és influencia del Mag Lari, amb qui treballa colze a colze. Ens confessa que sempre ha sigut de fer coses que no han de perdurar en el temps. Descobrim Efímer.

Com vas començar amb Efímer?
Ui! Doncs en ser fill de Tàrrega, la Fira del Teatre aquí ens marca molt. El teatre de carrer el portem a la sang, com aquell qui diu. De ben jove vaig començar a treballar amb companyies de teatre de Lleida. Després vaig anar a estudiar a Barcelona i vaig muntar una empresa aquí a Tàrrega que es deia Voltaires. N’èrem dos socis, la Moli i jo. Però ens vam trobar en que els dos no anàvem pel mateix camí i de fet, estàvem creixent molt i això no lligava amb les preferències de la Moli. Vàrem decidir anar cadascú pel seu camí i va ser en aquest moment quan va néixer Efímer. Podríem dir que Efímer va sorgir per error!

Vas estudiar a l’Institut del Teatre?
No. Jo sóc partidari i m’agrada molt aprendre de companyies. Per exemple, a Lleida amb la Cremallera o a Barcelona amb S’arruga, Artistas… Però entenent com a estudis, jo vaig cursar Pintura i Escultura Mural a Tàrrega i després, el TTE a Barcelona, que és un curs de tècnics. De fet, això és una mica la gràcia de l’empresa: busquem que sigui la tècnica la que expliqui la història. En canvi, l’Institut del Teatre va més encarat a actors. Prefereixo que siguin les màquines les que expliquin històries que no pas els actors!

De fet, ets una mica manetes!
Sí. Bé, quan vull fer una cosa que ningú sap fer, doncs n’aprenc. Seguint la filosofia de “si no està ben fet el llit, fes-te’l tu mateix”. De fet, al final tot acaba tenint una mica del meu ADN, hi he de posar la mà.

El nom d’Efímer, don ve?
Jo mai he tingut clar què era el que volia fer o si realment el que volia fer era teatre de carrer. Aleshores, tot el que fem és molt contemporani i molt diferent. No hi ha semblances entre els diferents espectacles. Potser sí que hi ha un lligam però aquesta història és molt etèria. I la cosa més etèria que hi ha és una cosa efímera. Ningú sap definir ben bé què és allò que és efímer i allò que no. És alguna cosa que existeix i que alhora, no. Sempre he sigut de fer coses que no han de perdurar en el temps. Sóc de la filosofia que el temps cada dia canvia, cada dia és diferent, i que per tant, les coses han d’anar canviant.

Què és Efímer? És una companyia de teatre, doncs?
No ho considero. Som una empresa que fem teatre de carrer però que no només ens limitem en això, sinó que també construïm per d’altra gent.

Aleshores, el teu telèfon per què sona quan et truquen?
La veritat és que som bastant dolents. Ningú t’ensenya com portar una empresa! Et tanques amb els teus projectes i t’ho muntes. I el nostre problema és que no ens sabem vendre! Sempre ens han comprat. I això és diferent. Ens compren sempre per coses que ens han vist o coses que creuen que som capaços de fer.

Com funciona Efímer?
Efímer està dividit en dues parts. En una hi som la Laura i jo, que podríem dir que és la part 100% Efímer, la més surrealista, més estranya, per dir-ho d’una manera. Aquest any, per exemple, n’hem fet l’escenografia del Canet o la Cavalcada de Reis de Barcelona. L’altra, és la part de gira, que és la que porta en Fer. És la part que s’encarrega de l’espectacle Traps, el Mico, el Peluix,.. Fins i tot hi ha coses que gairebé ni me n’assabento!

M’has explicat una mica què és el que feu… però, com treballeu?
Tot allò que és gira jo me’n despreocupo completament. Entenent com a gira les diverses actuacions que es fan en cada lloc. A la part on hi som la Laura i jo és on fem tot allò més artístic. Sona molt esbojarrat, però sincerament és el que vull fer. Com que portem tant temps treballant junts, tenim una confiança a cegues molt bona. A base d’anys, hores i dies un s’acaba adaptant a persones.

Però, com comença i com acaba un espectacle?
És una mica surrealista. Per exemple, et puc parlar sobre l’espectacle Carrofil, que és la darrera producció que hem fet. Va sorgir d’una paranoia arran de voler fer una segona versió de l’espectacle Traps, un espectacle que vàrem estrenar el maig de fa dos anys al mateix teatre. Traps va sorgir del no-res, de la idea de tres artefactes al carrer que és una quotidianitat: un peluix o joguina que creix que es converteix en real i que juga a maltractar als nens per rèplica del que ells han estat maltractats pels nens. A un d’ells els nens li volen agafar el braç i mostren la intenció de voler-hi pujar. Quan vam observar-ho vam voler indagar més sobre les estructures i permetre que els nens hi poguessin pujar. Carrofil consta d’uns bitxos que no paren de rodar, molt divertit. Al final vam crear-ne cinc on hi poden pujar dos nens a cada un, com un carrusel. Els nens poden moure’n el cap, els ulls… i ho gaudeixen molt! És un dels primers espectacles de la companyia que viatja amb avió!

Us endueu les figures a l’avió? Com ho feu, perquè són enormes!
Són només sis maletes i a rodar món! És lo bo del teatre al carrer que flota, no requereix treballar amb tonelades! Les estructures viatgen desmuntades, però el muntatge només requereix una hora!

Quin és el procés que es segueix per portar a terme un espectacle?
Un cop tenim la idea d’allò que volem fer, comencem amb un esbós i l’anem acabant de redefinir. És en aquest moment quan ens trobem amb els problemes tècnics i artístics! Els bitxos tenen cara, tenen ulls, elements que es mouen… i cal pensar-ho bé! Però entre tots ho anem fent. Mai he estat una persona de treballar sola, sempre he necessitat una mà dreta. I en aquest cas, n’és la Laura!  Jo vindria a ser el punt central, el que està una mica per tot arreu. La Laura és qui controla tot el projecte i el porta des del primer dia fins el dia de l’estrena. La Maria s’encarrega de la part de costura. Després també hi ha el Sergio, que ha estat molt important en la darrera producció de Carrofil perquè n’és l’encarregat de la part electrònica. I finalment, hi ha el Xevi, que s’encarrega de l’alumini. També podem comptar amb el Joel Condal de Cervera i el Marcel Fabregat que sempre ens han posat la banda sonora.

Sou com una fàbrica multidisciplinar! Des de cosir fins a enginyeria!
Sí, és clar! Arriba un punt que si vols fer alguna cosa, has de ser capaç de fer-la. Les idees, al cap i a la fi, és el més important. Com fer-la ha de passar en segon terme. Pots tenir una idea que requereix enginyeria i no saber-ne, però un altre sabrà d’enginyeria i no tindrà la teva idea. Això és la gràcia de tenir sinèrgies amb la gent! La gràcia de l’empresa és que el nostre taller també és efímer! Un dia és un magatzem de ferro, un altre dia de plàstic i un altre un taller de pintura.

Com construïu les figures?
Sempre intentem fomentar el reciclatge: recuperem materials que la majoria de gent utilitza i després se’n desfà. Hi ha molta gent que té el parer que el reciclatge no queda bé. Vam fer un pacte amb Càritas Tàrrega. Els vam demanar la roba gastada, foradada, feta malbé que ells no feien servir i que només la duien a Lleida a trinxar-la per fer-ne draps. I ells hi van estar d’acord. Cada Trap és fet de roba en desús.

Carrofil va estar present a la Fira de Tàrrega d’enguany?
No. L’11 de setembre l’espectacle va estar a Madrid. Fira de Tàrrega és un món a part.

Porteu doncs algun espectacle a la Fira de Tàrrega?
No. La Fira de Tàrrega em va fer addicte al teatre, però segons el meu parer, des de fa uns anys ençà ha perdut el seu caràcter. Jo sóc molt barroc treballant, molt de maquinària, però a la Fira cada vegada estan intentant que els espectacles portin menys artefactes, menys vestuari… que ens expliquin històries molt de tu a tu. Per exemple com quan un va al cine i la pel·lícula li explica la història de Titànic o d’Amélie. I jo no em veig capaç de fer o explicar aquest tipus d’històries. Em veig més capaç de veure imatges al carrer. De fer que la gent vegi tres bitxos enormes al carrer movent-se, o de mostrar un peluix de 5 metres voltant pel carrer fent vida normal.

5 metres? Què gran!
El Peluix es va fer construir aquí per a Xile, on hi vàrem estar tot un mes treballant. El Peluix es mou, balla, s’adorm…  És una figura molt divertida amb forma d’ós de peluix lila amb cua de mico. Va sorgir en plena crisi i no podíem fer una producció que costés milers d’euros anar de gira. Aleshores optem per la co-producció, de manera que demanem actors del lloc on estiguem per tenir més suport.

Aquest any no estareu a la Fira, però sí que hi heu estat, oi?
Nosaltres vàrem fer un any l’espectacle inaugural de la Fira. I vam guanyar el premi del jurat al millor espectacle! En aquell espectacle no hi vam voler donar el meu enfocament fantàstic, sinó més aviat arribar a la gent. Pop³, va ser un espectacle de crítica social. Hi explicàvem la vida perfecta. Eren com tres espectacles en un, que cada un reflectia una etapa de la vida: el naixement, la reproducció i la mort. Tenia una gran infraestructura, amb unes pantalles enormes. Va ser una ruïna fer aquella producció! Però va ser un bon espot de publicitat! També vam estar a la Fira de Tàrrega amb Lo Monstre, el drac de fusta. Després vam estar-hi amb El Pianista d’Aigua i l’any passat, amb els Traps.

Aquest espectacle inaugural només el vàreu fer a Tàrrega?
Sí. Vam tenir vàries propostes, fins i tot a Singapur. Però vam rebutjar-les. Era un espectacle creat per a Tàrrega i que moria a Tàrrega.

M’has explicat que la Fira de Tàrrega ha perdut part de l’encant que tu hi trobaves i que consideres que els teus espectacles no hi acaben d’encaixar. Però us ha servit de trampolí?
El què serveix com a trampolí és treballar i picar pedra. Lo Monstre va fer unes 300 actuacions en 5 anys, que és moltíssim! I és un espectacle molt complicat! Però això és el que vam aconseguir després d’un any i mig treballant en aquesta escultura amb moviment. La gent valora i veu quan un fa les coses amb ganes. Ara bé, Fira Tàrrega també ens ha servit molt a nosaltres. Però en el cas dels Traps, potser ens va servir més la Fira de Titelles de Lleida.

Pel que sé a vosaltres us truca un programador, us informa del pressupost que té i aleshores, què? Teniu carta blanca?
Carta blanca no. Per exemple, l’any passat al Mercat del Born que havíem de fer un espectacle per tancar el Tricentenari del 1714. Vam començar a pensar què hi podíem fer, i a imaginar-nos què hi podíem explicar. I és que allò és un museu que té 300 anys d’història! Vam arribar a fer 8 projectes, i no ens enteníem i no arribàvem a res. Al final vàrem quedar que ens deixessin uns dies, i a veure què fèiem davant d’un pressupost que ens proposaven. De fet, és difícil comptabilitzar les hores que estàs dedicant-hi en un projecte. Quant val una hora de pensar una idea? En aquest projecte, va ser així.

Tens referents?
Molts! I cada dia en surten més! Fins i tot de les coses més absurdes! Jo vaig néixer a l’època d’una companyia de dansa molt punky que es deia Sèmola Teatre, després la Fura, que tothom el té més considerat, els Comediants, S’arruga… aquests vindrien a ser els de la meva infància. Després però apareix François Delarozière… però poc a poc els referents van canviant-te. Ara potser et destacaria el Banksy, amb la creació de Dismaland, una rèplica de Disney fent una crítica a la societat.

Si fóssiu de Barcelona, creus que serieu un referent dins de l’Estat?
De fet, ens coneix ja molta gent. I la majoria d’ingressos que tenim vénen de la capital catalana. Portem 7 anys fent la cavalcada de reis i l’Ajuntament de Barcelona és un gran client nostre! De fet, treballem molt més de Cervera cap amunt que de Cervera cap a baix. Fins i tot podríem dir que fem un 50% d’espectacles fora del país. La virtut de ser de Tàrrega és que aquí és més fàcil conèixer on pots trobar allò que et fa falta o algú que et pugui donar un cop de mà. La nostra nau té 1700 m², i a Barcelona això seria impagable.

Em comentaves que heu fet la cavalcada de reis de BCN, l’escenografia del Canet Rock… són feines que impressionen. Com les aconseguiu?
Pel que fa als projectes que ens encarrega l’Ajuntament de Barcelona, va començar quan en una ciutat propera a Barcelona ens van encarregar una carrossa i vam fer com un vaixell de paper damunt d’una estructura metàl·lica, que puja i baixa. I l’Ajuntament de Barcelona ho va veure i els va interessar treballar amb nosaltres. I vam crear el concepte de la Cavalcada de Barcelona del carbó: una gran mina que es va movent per la ciutat amb un estil drapaire, steampunk. El boca a boca fa molt! El nostre client final, no és ben bé l’espectador – que ell no és qui ens pot pagar – sinó aquells que organitzen festivals, espectacles…

M’han dit que tu ets la genialitat d’Efímer.
En veritat no me’n considero. Totes les persones que han treballat a Efímer han deixat empremta als nostres productes. O totes aquelles persones per les que hem treballat. Els exprimeixo bastant! No sóc un geni, ni dibuixant, ni narratiu. Sóc un aprenent de tot! Ara per exemple, fem la producció del proper espectacle del mag Lari. Ell té un univers surrealista que no és el meu, un univers de màgia. Ara ens toca treballar amb màgia, doncs explotem-ho! És una de les gràcies del nostre negoci. Absorbeixo la màxima informació de l’altra gent. Sol, no podria pas fer res!

Menciones el mag Lari. M’han dit que compartiu nau.
El Lari i jo havíem estat parella durant 7 anys, però de cop i volta les coses canvien. Però sempre hem estat junts. Totes les produccions que hem fet els dos, les hem fet entre els dos. Són com co-produccions entre el Lari i jo! La Puntual és una gran nau que sí, sempre hem compartit. Ara el Lari ha reordenat l’empresa i ja no té tanta infraestructura. Tota la part comercial ha passat a la productora Focus i ell ha passat a ser la persona física. Aquest nou espectacle l’estem fent Focus i Efímer, però el director i l’actor és el mag Lari.

T’ha influenciat treballar colze a colze amb el mag Lari?
Més aviat seria tot el que m’ha influenciat durant el temps que hem conviscut junts. Viure amb una persona amb les idees tant clares, metòdica, que es dedica a la màgia i que això li requereix molta disciplina i que després a fora, és més aviat tot el contrari, influencia.

Creus que us ha baixat la feina des que van començar a pujar el tant per cent de l’IVA cultural?
Sobre l’IVA Cultural… per exemple, un espectacle que costi 1.000€, a un ajuntament li costa uns 1230€. L’ajuntament no retorna els IVA. Aleshores, tot suma amb IVA: nosaltres comprem amb IVA però ho desgravem. Però és clar, amb un ajuntament no podem i ens demanen que ho rebaixem. Aquesta política que la cultura és un bé per la societat no és molt comprensible. No sabria dir-te si realment ens ha afectat o no. Però, és clar, és la realitat que ens toca viure. La pregunta és si cal considerar la cultura com un luxe i pagar el 21% per ella.

Fotos de Miquel Setó i text: Roger Vilaseca
Resta de fotos: Efímer

—

Enllaços d’interès:

Web Efimer – http://efimer.es/
Facebook Efimer – https://www.facebook.com/Efimer-196131697081174/?fref=ts
Youtube Efimer – https://www.youtube.com/channel/UCSAqeI5PdXgVSzHfng2NRJQ
Facebook Banksy – https://www.facebook.com/Banksy-217252245137190/?ref=ts&fref=ts